filo tot

METAFÍSICA 5.1 Teoria de les Idees La teoria de les Idees és l’aportació més original de Plató i ocupa un lloc central en la seva filosofia. Segons aquesta teoria, existeixen dos nivells de realitat (dualisme): ● Món sensible: realitat material, física o visible, percebuda pels sentits. És el món de les aparences, de les coses que neixen i moren, una realitat imperfecta i canviant. ● Món intel·ligible (o de les Idees): nivell superior, estable i permanent, més enllà de les coses materials captades pels sentits. Està format per les Idees, que constitueixen l’autèntica realitat. 5.2.4 Idea de Bé (NOMÉS ÉS MÉS INFORMACIÓ QUE ESTÀ REDACTADA PER SI LO ALTRE NO S'ENTÉN) Plató defineix la Idea de Bé com a “causa de totes les coses i font de veritat”, i compara el mite de la Caverna amb el sol. Així com el sol dóna vida i fa visibles les coses al món sensible, la Idea de Bé és la causa de l’existència de tot i fa que tot pugui ser conegut. És el fonament de l’ordre còsmic i, en alguns moments, Plató la compara amb la divinitat mateixa. La Idea de Bé és la meta última de l’ascens dialèctic i té tres funcions: 1. Màxim grau de realitat: causa de totes les Idees i de l’existència de les coses materials, ja que tot participa del Bé. 2. Facilita el coneixement: com la llum del sol fa visibles les coses, el Bé fa intel·ligibles les Idees per a l’ànima humana. 3. Fonament de l’ètica i la política: conèixer el Bé és necessari per actuar sàviament en la vida i per al bon govern de la ciutat. És la meta última del coneixement filosòfic. El filòsof, a través de la dialèctica, ha d’elevar-se gradualment fins a la contemplació del Bé, font de tota veritat i realitat. 🌌 Jerarquia metafísica segons Plató Plató divideix la realitat en dos nivells o móns: 🔹 1. Món sensible ● És el món material i visible, el que percebem amb els sentits..

● Està sotmès al canvi, al naixement i a la mort. ● Les coses que hi ha són còpies imperfectes de les Idees. ● És el món de les aparences, que només ens permet obtenir opinió (dóxa) i no coneixement vertader. 📍 En el mite de la caverna, correspon a l’interior de la caverna. 🔹 2. Món intel·ligible (o de les Idees) ● És el món autènticament real, estable i permanent. ● Està format per les Idees o Formes, que són: ○ Eternes i immutables ○ Inmaterials i transcendents ○ Causes del món sensible ○ Només accessibles per la raó Les coses del món sensible existeixen perquè participen de les Idees. Per exemple, una acció és justa perquè participa de la Idea de Justícia. 📍 En el mite de la caverna, correspon a l’exterior de la caverna, il·luminat pel sol. 🔺 Jerarquia dins el món de les Idees Les Idees no són totes iguals, sinó que formen una jerarquia o piràmide segons el seu grau de perfecció i importància: 1. 🟡 La Idea de Bé ○ És la Idea suprema, el nivell més alt de la realitat. ○ Plató la defineix com la “causa de totes les coses i font de veritat”. ○ És la meta última del coneixement filosòfic: el filòsof ha d’elevar-se fins a la seva contemplació mitjançant la dialèctica..

○ Té tres funcions principals: 1. Màxim grau de realitat: és la causa de totes les Idees i de l’existència del món material. 2. Facilita el coneixement: igual que el sol fa visibles les coses, el Bé fa intel·ligibles les Idees a l’ànima. 3. Fonament de l’ètica i la política: només qui coneix el Bé pot actuar i governar sàviament. ○ En el mite de la caverna, és simbolitzada pel sol. 2. ⚪ Idees morals i matemàtiques ○ Inclouen Idees com Justícia, Bellesa, Veritat, Harmonia o nombre geomètric. ○ Són realitats immutables que orienten el coneixement i la conducta humana. ○ Participen del Bé i depenen d’ell. 3. 🔷 Idees particulars o específiques ○ Són els models o essències dels éssers concrets del món sensible: “home en si”, “cavall en si”, “arbre en si”… ○ Les coses materials imiten aquestes Idees. 4. 🟤 Món sensible (inferior) ○ És el nivell més baix de la realitat, format per les coses materials i canviants. ○ Només ofereix opinió, perquè està entre l’ésser i el no-ésser. 🔹 Eidos (Idees o Formes) L’Eidos és el concepte central de la metafísica platònica. En grec, eidos significa “forma”, “figura” o “aspecte”, i es tradueix habitualment com Idea. Les Idees són les essències universals i eternes que donen existència i significat a les coses particulars. Una cosa concreta (un cavall, una flor, una persona) existeix perquè participa de la seva Idea corresponent (la Idea de Cavall, de Flor o d’Home). Per tant:.

● Les coses del món físic no són plenament reals, sinó còpies imperfectes de les Idees. ● Les Idees són més reals que els objectes sensibles, ja que són immutables, úniques i perfectes. ● Les coses sensibles “són i no són”: existeixen, però només per participació. ● Només la Idea “és plenament”, perquè no canvia ni desapareix. Plató aplica aquest concepte al cas de la Bellesa: Una cosa és bella perquè participa de la Bellesa en si, la qual no depèn de cap objecte particular. La Bellesa en si és més real que qualsevol objecte bell, perquè: ● És eterna i immutable. ● No depèn de l’opinió humana ni de les modes. ● Les coses belles són belles gràcies a la seva presència en elles. Així, cada objecte del món sensible reflecteix o imita una realitat intel·ligible. Les Idees no són simples conceptes mentals, sinó realitats objectives, existents per si mateixes, encara que només la raó pugui comprendre-les. Matèria i Demiürg (Intel·ligència ordenadora) Plató estableix tres causes del món sensible: les Idees, la matèria i el Demiürg, la intel·ligència ordenadora. ● El Demiürg és l’artesà diví que imita les Idees per donar forma a la matèria caòtica. ● L’univers té una ànima que el mou i li dóna vida; aquesta ànima és la primera creació del Demiürg. Epistemología La teoria del coneixement de Plató parteix de la seva metafísica dualista, segons la qual hi ha dos mons o nivells de realitat: el món sensible i el món intel·ligible. A cadascun d’aquests mons li correspon un tipus de coneixement diferent. El coneixement vertader no pot provenir dels sentits, ja que aquests només ens mostren el món sensible, que és canviant, relatiu i imperfecte. Els sentits ens.

ofereixen una opinió (doxa), però no una ciència segura (episteme). Per tant, el veritable saber només és possible a través de la raó, que permet accedir al món intel·ligible, el món de les Idees o Eidos, realitats eternes i immutables que constitueixen l’essència de tot allò que existeix. Essències Plató distingeix dos nivells de realitat: el món sensible i el món de les Idees, relacionats entre si. El món sensible imita o copia el món de les Idees, que constitueix l’essència de la realitat. Per exemple, una cosa és bella perquè participa de la “bellesa en si”, n’és una còpia. Un home concret neix i mor, però “l’home en si” és una realitat invariable. Hi ha molts cavalls concrets, però existeix un concepte universal de cavall, la seva definició, a què Plató anomena “eidos”, traduït com Idea, Forma, Model o Essència. La Idea de cavall és més real que qualsevol cavall concret, que és només una còpia imperfecta. Quan preguntem què és la bellesa, les persones poden donar exemples (posta de sol, dona, música, pintura), però això no defineix la bellesa en si. Només a través de la raó i l’esforç podem comprendre la qualitat comuna de totes les coses belles i arribar a la Idea de Bellesa. Plató considera que la bellesa en si és més real que una pintura bella perquè: ● La pintura és bella gràcies a que conté l’essència de la bellesa. ● La bellesa en si és eterna, mentre que les coses belles neixen i desapareixen. ● Les opinions humanes sobre allò bell poden canviar, però la bellesa en si mai. El mateix s’aplica a altres Idees com Justícia, Bé, Amistat, Home, Animal. Darrera cada objecte, acte o ésser hi ha una Forma o Idea que li ha donat existència i constitueix la seva essència. L’essència és el que fa que una cosa sigui el que és; per exemple, l’essència d’un ésser humà és el que té en comú amb tots els altres humans i el fa humà, no planta ni ximpanzé. 🔹 Raó i ànima Segons Plató, la raó és la facultat de l’ànima capaç de captar les Idees. Els sentits només ens donen accés a les aparences canviants, però la raó, que és pròpia de l’ànima racional, pot comprendre allò que és etern. L’ànima humana, per la seva naturalesa divina i immaterial, pertany al món.

intel·ligible i comparteix amb ell la seva eternitat. Per això, el coneixement vertader només pot ser fruit de l’activitat racional de l’ànima. Quan l’ànima dirigeix la mirada cap al món sensible, s’allunya de la veritat i queda enganyada pels sentits; però quan s’orienta cap a les Idees, recorda allò que va contemplar abans de caure al cos i pot arribar a la saviesa. Així, l’educació i la filosofia tenen com a objectiu elevar l’ànima des del món sensible cap al món intel·ligible, purificant-la del cos i de les seves passions. 5.2.1 La Reminiscència. Conèixer és recordar. Segons Sòcrates, la resposta a si es pot ensenyar la veritat es troba en la teoria de la reminiscència, que afirma que l’ànima ja existia abans de néixer i és immortal. Al diàleg Fedó, a més dels arguments sobre la immortalitat de l’ànima, es presenta una teoria del coneixement: conèixer és recordar el que l’ànima ja sabia abans d’unir-se amb el cos. Seguint un mite pitagòric, Plató sosté que l’ànima ha viscut abans separada del món material, on contemplava el món etern de les Idees. Per un accident, l’ànima cau al món sensible i oblida la seva vida anterior. Ara, dins el cos, ha d’utilitzar-lo i usar els sentits. El coneixement del món físic desperta el record de les Idees immutables que l’ànima havia vist abans. Així, conèixer no és percebre l’exterior, sinó recordar allò que ja tenim dins. 5.2.3 La dialèctica: el mètode filosòfic El terme “dialèctica” té un significat ambigu i Plató l’utilitza amb diversos sentits, relacionats entre si: 1. Dialèctica com art del diàleg: És l’intercanvi de raons, preguntes i respostes per cercar la veritat. S’inspira en el mètode de Sòcrates, que, amb la seva ironia, qüestionava el que la gent creia saber per costum o educació, generant dubte i obligant a replantejar opinions equivocades. Així, cada persona podia arribar per si mateixa a la veritat (maièutica). 2. Dialèctica com mètode per accedir a les Idees: És un procés ascendent i gradual que permet, mitjançant la raó, contemplar la Idea del Bé. Parteix d’hipòtesis que funcionen com a graons per elevar l’ànima cap al coneixement de les Idees. Per exemple, per definir la justícia, es pot començar amb una hipòtesi (“la justícia és el que convé als més forts”), que es sotmet a crítica fins identificar contradiccions. Després es proposa una altra hipòtesi i es repeteix el procés fins arribar a una definició indiscutible. 5.2.5 L'amor Eros i l’amor com a camí cap a les Idees Eros, fill de la pobresa i de l’enginy, és el déu que impulsa a cercar la bellesa i ofereix una via d’accés al món de les Idees per a aquells que no poden aconseguir-les intel·lectualment..

Segons Plató, l’amor en el seu grau més alt implica idealitzar l’objecte estimat: es comença estimant un cos bell, després es passa a estimar la bellesa de l’ànima de la persona, després totes les ànimes belles, fins arribar a la Idea de bellesa i, finalment, a la Idea suprema. L’amor és així un procés ascendent que condueix del concret a l’abstracte. 👤 ANTROPOLOGIA 🔹 Qüestió de l’ésser humà Per a Plató, l’ésser humà és un ésser compost de dues realitats: cos i ànima. Aquest dualisme reflecteix el dualisme metafísic general: així com existeixen el món sensible i el món intel·ligible, també en l’home trobem una part material i mortal (el cos) i una part espiritual i immortal (l’ànima). L’home és, per tant, un ésser intermedi entre el món dels sentits i el món de les Idees. El seu destí filosòfic és alliberar l’ànima de la presó del cos i retornar al món intel·ligible, d’on prové. Només quan l’ànima domina sobre el cos, l’ésser humà pot viure amb justícia, coneixement i felicitat. 🔹 Dualisme antropològic: cos i ànima El dualisme antropològic és la distinció entre el cos i l’ànima, dues realitats unides però de naturalesa oposada. 🩶 El cos ● És material, sensible i mortal. ● Pertany al món sensible i està subjecte al canvi, al plaer, al dolor i a les passions. ● És una presó o una càrrega per a l’ànima, ja que l’arrossega cap a les necessitats físiques i la impedeix contemplar la veritat. ● La seva mort és, per tant, una alliberació per a l’ànima. 🕊 L’ànima ● És immaterial, immortal i eterna, pròpia del món intel·ligible. ● Té afinitat amb les Idees, i per això pot conèixer-les. ● Ha existit abans del cos i continuarà existint després de la mort. ● És el principi de vida i moviment, allò que dóna unitat i sentit al cos..

● Quan l’ànima s’uneix al cos, oblida les Idees que havia contemplat, però pot recordar-les (reminiscència) a través de la filosofia. Aquest dualisme mostra una correspondència directa amb el dualisme ontològic: ● Cos ↔ món sensible (aparences, canvi, imperfecció). ● Ànima ↔ món intel·ligible (eternitat, essència, veritat). El veritable objectiu de la vida humana és, per tant, purificar l’ànima i alliberar-la del cos, mitjançant la virtut, la raó i el coneixement. 🔹 Les tres funcions o parts de l’ànima Plató, a La República, distingeix tres parts o funcions dins l’ànima, cadascuna amb una virtut pròpia i una funció específica: 1. 🧠 Ànima racional (logistikón) ○ És la part més elevada i pròpiament humana. ○ S’encarrega de pensar, raonar i conèixer la veritat. ○ La seva virtut és la saviesa (sophia). ○ Ha de governar les altres parts per mantenir l’harmonia interior. 2. 💪 Ànima irascible (thymoeidés) ○ És la seu de les emocions nobles, com el coratge, l’orgull o l’esperit de lluita. ○ La seva virtut és la valentia (andreia). ○ Ha de col·laborar amb la raó per controlar els desitjos i mantenir l’ordre. 3. 🍷 Ànima apetitiva (epithymetikón) ○ És la part més baixa, responsable dels desitjos físics, el plaer, la gana i les necessitats materials. ○ La seva virtut és la temprança (sophrosyne), és a dir, la moderació. ○ Ha d’estar subordinada a la raó per evitar el desordre i la injustícia..

Quan cadascuna d’aquestes parts compleix la seva funció i manté el seu lloc dins de l’harmonia general, s’assoleix la justícia interior. Aquesta estructura de l’ànima servirà de model per a l’organització de la polis (ciutat), on també hi ha tres classes amb funcions i virtuts equivalents. 🔹 Mite dels metalls El mite dels metalls o mite de les races apareix a La República i serveix per explicar l’estructura social de l’Estat ideal. Plató imagina que els déus van barrejar metalls en la composició dels humans: ● Els que tenen or en la seva ànima són els governants o filòsofs, destinats a governar amb saviesa. ● Els que tenen argent són els guardians o guerrers, encarregats de defensar la ciutat amb coratge. ● Els que tenen bronze o ferro són els productors (pagesos, artesans, comerciants), que aporten el treball i la riquesa material. Aquest mite simbolitza que cada individu té una naturalesa diferent i que la justícia consisteix a fer el que li correspon segons la seva naturalesa. No hi ha desigualtat injusta, sinó diversitat funcional: cadascú contribueix al bé comú amb la seva virtut. A més, aquesta classificació mostra la correspondència entre les parts de l’ànima i les classes socials: Àni ma Virtu t Classe social Rac iona l Savie sa Govern ants Iras cibl e Valen tia Guardia ns Ape titiv a Temp rança Product ors.

🔹 Mite del carro alat El mite del carro alat, narrat al Fedre, és una al·legoria de l’ànima i la seva lluita interior. Plató descriu l’ànima com un carro conduït per un auriga (la raó) i dos cavalls: ● El cavall blanc representa l’ànima irascible, noble i obedient, que aspira al bé i ajuda l’auriga. ● El cavall negre simbolitza l’ànima apetitiva, desordenada i impulsiva, que arrossega cap als plaers corporals. ● L’auriga és la raó, que intenta controlar-los i dirigir-los cap amunt, cap al món de les Idees. Quan l’auriga domina els cavalls, l’ànima pot ascendir al món intel·ligible i contemplar les Idees. Si, en canvi, el cavall negre domina, l’ànima cau i es veu arrossegada cap al món sensible. Aquest mite mostra la lluita moral que hi ha dins de cada persona entre el desig i la raó, i expressa el destí de l’ànima: ● Les ànimes que han vist més temps les Idees renaixeran en cossos humans savis o justos. ● Les que s’han deixat arrossegar pels desitjos hauran de purificar-se amb vides successives fins a recuperar la visió del món intel·ligible. Així, el mite del carro alat resumeix la doctrina del dualisme, la teoria de la reminiscència i el camí ètic del domini de la raó sobre els desitjos. En conclusió, la antropologia platònica presenta l’ésser humà com un microcosmos: una síntesi del món sensible i el món intel·ligible. L’objectiu de la seva vida és aconseguir l’harmonia interior i la purificació de l’ànima, que culmina en el coneixement de les Idees i en la pràctica de la justícia. 🧠 ÈTICA segons Plató 🔹 Relació del mite del carro alat amb l’ètica Plató explica en el diàleg Fedre que l’ànima és com un carro alat dirigit per un auriga (que representa la part racional de l’ànima) i arrossegat per dos cavalls: ● El cavall blanc simbolitza la part irascible: és noble i obedient, vinculat al coratge i la força moral..

● El cavall negre representa la part apetitiva, indomable i arrossegada pels desitjos i plaers materials. L’auriga, amb la seva raó, ha de controlar i guiar els cavalls per mantenir l’equilibri i dirigir l’ànima cap al món de les Idees (el Bé i la veritat). 👉 Significat ètic: Aquest mite expressa la lluita interior entre la raó i les passions. Ser just i virtuós vol dir aconseguir que la raó domini les altres parts de l’ànima. La vida ètica és, per tant, una vida d’harmonia interior, on cada part de l’ànima compleix la seva funció sota el domini racional. 🔹 La justícia La justícia és el principi central de tota l’ètica i política platònica. Plató afirma que la justícia és: “l’harmonia de les parts de l’ànima i de les classes de la ciutat”. Això vol dir que: ● En l’individu, hi ha justícia quan la raó governa, l’esperit (ànima irascible) la recolza i els desitjos (ànima apetitiva) obeeixen. ● En la polis, hi ha justícia quan cada classe social compleix la seva funció sense interferir en les altres (governar, defensar o produir). 👉 Ser just és viure en equilibri i ordre, aplicant el coneixement del Bé i controlant els impulsos irracionals. Així, l’ètica individual i la justícia social són dues cares del mateix principi. 🔹 Funció de l’ànima Plató defensa una concepció dualista: ● El cos és mortal i material. ● L’ànima és immortal, immaterial i el vertader ser humà. L’ànima té tres parts o funcions:.

1. Racional: seu de la raó i del coneixement. Ha de governar les altres parts. ○ Virtut corresponent: saviesa. 2. Irascible: part de les emocions nobles, com el coratge. ○ Virtut corresponent: valor. 3. Apetitiva: part dels desitjos i plaers. ○ Virtut corresponent: temprança o moderació. Quan cadascuna d’aquestes parts compleix la seva funció i està en equilibri, apareix la justícia interior. Per Plató, aquesta harmonia només s’aconsegueix a través del coneixement del Bé i d’una vida guiada per la raó. 🏛 POLÍTICA segons Plató 🔹 Aristocràcia Per Plató, la millor forma de govern és l’aristocràcia, que vol dir “govern dels millors”. No es refereix als rics o nobles per naixement, sinó als més savis i virtuosos, és a dir, els filòsofs. En l’Estat ideal (descrit a La República), Plató afirma que només els qui coneixen el Bé i la Justícia poden governar correctament. Aquesta idea és una aplicació política de l’intel·lectualisme moral de Sòcrates: Només qui sap què és el Bé pot actuar bé. Per això, Plató proposa una aristocràcia de la virtut i del coneixement, en què els governants siguin filòsofs. 🔹 Filòsof governant: importància Plató creu que els mals de la humanitat no s’acabaran fins que els veritables filòsofs governin, o fins que els governants esdevinguin filòsofs. El filòsof governant és aquell que: ● Ha sortit de la caverna, és a dir, ha conegut la veritat i les Idees..

● Coneix el Bé i la Justícia, i per tant sap governar segons la raó i no segons interessos personals. ● Té una ànima racional dominant, guiada per la saviesa i la prudència. Per Plató, la política ha de ser una ciència del Bé, no una lluita pel poder. Només els filòsofs, formats adequadament, poden garantir una societat justa i feliç. 🔹 Mite dels metalls = Funcions socials Plató explica en la República el mite dels metalls per justificar l’existència de tres classes socials, que corresponen a les tres parts de l’ànima: Metall Classe social Funció Virtut Or Governants (filòsofs) Governar segons la raó Saviesa (prudència) Argent Guardians (soldats) Defensar la ciutat Valor Bronze i ferro Productors (artesans, pagesos, comerciants) Produir béns materials Temprança (moderació) 👉 La justícia social consisteix en què cada classe compleixi la seva funció sense envair la dels altres. Així com en l’ànima hi ha equilibri quan la raó governa, a la ciutat hi ha justícia quan els governants manen, els guardians obeeixen i defensen, i els productors treballen. 🔹 Educació: per què és tan important Plató considera que educació (paideia) i política (politeia) han d’anar unides. L’educació és fonamental perquè: ● L’ésser humà pot modificar la seva raó i formar el seu caràcter. ● Només a través d’una bona educació es pot arribar a conèixer la veritat i el Bé. ● Serveix per seleccionar i formar els futurs governants, que han d’ascendir fins al coneixement suprem de les Idees..

Etapes educatives segons Plató: 1. Educació bàsica (per a tots): gimnàstica per al cos i música per a l’ànima. 2. Educació superior (només per als millors): estudis de matemàtiques, geometria, astronomia i finalment dialèctica, per arribar al coneixement del Bé. També defensa: ● Igualtat entre homes i dones en educació. ● Criança dels fills per part de l’Estat. ● Supressió de la propietat privada i de la família entre les classes dirigents per evitar la corrupció i l’ambició personal. 🔹 Degradació dels règims polítics Plató explica al llibre VIII de la República la degradació progressiva dels règims polítics, que passen de millors a pitjors: 1. Aristocràcia → govern dels millors, ideal i just. 2. Timocràcia → govern dels militars, on domina l’ambició i l’honor. 3. Oligarquia → govern dels rics, basat en la riquesa. 4. Democràcia → excés de llibertat i desordre. 5. Tirania → govern d’un sol home que imposa el seu poder; és la forma més injusta i corrupta. Aquesta seqüència mostra com, quan es perd la virtut i la raó, la política es degrada fins a la tirania, l’oposat de l’Estat ideal..